Dilluns 4 de novembre a les 17,00 h
J'irai cracher sur vos tombes va ser la primera novel·la coneguda de Boris Vian. Escrita el 1946 es va convertir en una obra controvertida, en especial després que en van trobar un exemplar a l'escena d'un crim passional, i va comportar una condemna el 1950 al seu autor per ultratge als bons costums.
--... Tu tens una oportunitat, tu no tens les marques (...)
Mira les meves mans, Lee. Mira les meves ungles. Mira els meus cabells i mira els meus llavis. Sóc negre, Lee. No me'n puc escapar.
Un negre amb la pell blanca es venja, en les nenes de casa bona d'una comunitat profundament racista, de la mort del seu germà. Un llenguatge dur i explícit, una espiral de sexe i violència amb un final explosiu, com no podia ser de cap altra manera.
Una novel·la que va sotragar les consciències ben estants, tant les franceses com les nord-americanes, que van prohibir-lo poc després de la seva publicació per pornogràfic i immoral. Pel que sembla, pronogràfic i immoral el llibre, no els fets.
El matí del 23 de juny de 1959, Boris Vian assistia a l'estrena de la versió cinematogràfica de la seva novel·la. S'havia enfrontat als productors, i denunciat la pel·lícula públicament. Minuts després d'iniciar-se la projecció, es va enfonsar a la cadira i va morir d'un atac de cor.
BORIS VIAN
Enginyer, cantant, trompetista, inventor, locutor, escenògraf, traductor. Boris Vian va viure gairebé amb furor les seves curtes, inquietes i intenses vides paral·leles, i ho va fer a l'efervescent escenari parisenc de la postguerra, on va freqüentar tant els grups de l'existencialisme com el de Jean-Paul Sartre, com els clubs de jazz. Escriptor mundialment reconegut, les seves novel·les abasten des del thrillers més sanguinaris, signats amb el pseudònim de Vernon Sullivan, fins a obres com L'arrenca-cors o L'herba roja en les quals l'absurditat de l'univers surrealista passa a ser protagonista.
El jazz era la seva passió. Tocava sovint a Tabou, famós club de Saint-Germain-des-Prés. "Era un enamorat del jazz, vivia només pel jazz, només escoltava jazz i només s'expressava amb el jazz". La seva cançó més famosa, de les 460 que va escriure, es titula Le Déserteur. Una cançóp pacifista escrita al final de la Guerra d'Indoxina, que va tenir molt d'èxit en la dècada dels seixanta. Malauradament, Vian ja era mort.
Tots els morts tenen la mateixa pell, Mort als lletjos, Elles no se n'adonen. Però probablement la seva novel·la més representativa sigui L'escuma dels dies, sense oblidar els relats recollits en L'Home-llop