24 de juliol de 2018

EXPOSICIÓ: POMPEU FABRA. UNA LLENGUA COMPLETA

Durant aquests dies de juliol podeu visitar a la biblioteca l'exposició Pompeu Fabra. Una llengua completa.  Uns plafons entorn a la figura de Pompeu Fabra, filòleg conegut com el seny ordenador de la llengua catalana per la seva tasca capdavantera de codificador de la normativa lingüística moderna.

L'any 2018, per acord del Govern de la Generalitat de Catalunya, està dedicat a commemorar la figura i l'obra de Pompeu Fabra, per celebrar els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic català més il·lustre i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana.

A través de l'exposició descobrirem la seva aportació a la llengua catalana i el gran arrelament social de la seva figura i obra arreu de Catalunya.  Gràcies a Pompeu Fabra els territoris de parla catalana disposem d'una llengua completa, vital, codificada, consensuada i amb projecció de futur.

Aquesta exposició ha estat cedida per les oficines del Consorci per a la Normalització Lingüística del Vendrell.




4 de juliol de 2018

EXPOSICIÓ: CAMÍ RAMADER DE MARINA

La transhumància i els camins ramaders constitueixen un patrimoni cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic que és imprescindible potenciar i preservar.  Els camins per on transcorren els ramats, les vies pecuàries, però també vies de comunicació i d'intercanvi, han dibuixat el territori des de fa milers d'anys.  Amb el pas del temps i l'evolució de la societat, aquests camins comercials, culturals i socials han anat perdent el seu ús al mateix temps que l'activitat ramadera transhumant i el paper professional de la pastura anava perdent pes en el conjunt de l'activitat agropecuària.  Amb tot, a casa nostra continua existint una activitat transhumant relativament important i, per damunt de tot, existeix un gran patrimoni material i immaterial que evidencia la gran importància d'aquesta activitat en la configuració territorial.

Els ajuntaments de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia van signar l'any 2015 un acord per promoure l'antiga ruta transhumant coneguda com a Camí ramader de Marina.  Una proposta de reivindicació i promoció de la transhumància i de recuperació preservació dels camins ramaders.  Fruit d'aquest conveni és l'exposició que podeu veure aquests dies en la Sala d'Actes de la Biblioteca.



Us deixem unes notes escrites pel GRUP D'ESTUDIS CUNITENCS DELMACIO DE CONITO


Les carrerades és el nom comú emprat per anomenar les vies pecuàries i ancestrals – de molts segles enrera – utilitzades pels pastors per recórrer diferents contrades del país a la recerca de pastures pels seus nombrosos ramats. Precisament de Cunit arrencava un d'aquests ramals que s'endinsava muntanyes amunt per trobar-se al cap d'alguns dies a Santa Coloma de Queralt on confluïen altres camins des de diversos punts de les terres baixes. Des d'aquesta localitat els ramats seguien el seu camí en direcció a la Cerdanya punt final del trajecte. Passats uns mesos i amb l'arribada de la tardor, amb el fred i les primeres neus emprenien el viatge de tornada novament cap a les terres baixes on passaven els mesos d'hivern gaudint d'un clima més suau i també d'unes pastures més fresques 

Aquest era el cicle anual que es repetia des de molts segles anteriors i que es transmetia per tradició oral de pares a fills en un ofici que es conservava familiarment des que l'home primitiu va aprendre a domesticar el bestiar, ja en època ibèrica i molts segles abans del canvi d'era. Penseu que d'una cabra o ovella se n'aprofita quasi tot. Quan l'animal es viu se n'extreu la llet i els seus derivats, així com la llana que després de tractada serà la base de preuats teixits, quan arriba a la fi de la seva vida útil l'animal en qüestió és aprofitat per la seva carn i també per la seva pell. La possessió de ramats a la llarga va derivar – per la seva àmplia diversitat com a producte – en font important de riquesa i va ser origen de moltes fortunes del país, amb el temps van passar a mans de la noblesa i de l'església, principalment els monestirs – com Poblet i Santes Creus -que van acumular grans concentracions de ramats. 

En el cas de Cunit la carrerada de Santa Coloma començava quasi tocant a la platja i continuava cap al nord per a fregar la masia de Sant Antoni, passava per sota de Cal Santó i s'enfilava vers Puig de Tiula i Vila.Seca. Continuava cap a Trencarroques, Masia la Creu, Les Tortes, artrevessava la carretera de Clariana a Castellet, seguia per sota San Semison i anava a tocar l'Arbós . En aquest trajecte rebia altres camins procedents de viles properes com Calafell, Cubelles i Vilanova. Transcorria cap a Sant Marçal, la riera de Marmellar i fregava Torrelles de Foix. Continuava cap a vora de Pontons, el coll de les Riambaldes, la plana d'Ancosa, Sant Magí de la Brufaganya i baixava en direcció a Santa Coloma, després d'un viatge que durava bastants jornades. 

Una de les últimes famílies cunitenques que tenia ramats eren els germans Jaume i Sebastià Casañas Sole, de Cal Barretasso, ofici que mantenien des de feia dues o tres generacions. Un cop passada la guerra civil a poc a poc es van sedentaritzar i van fer de pagesos en bones terres que havien adquirit, deixant així la ramaderia tradicional. De la veïna Cubelles també destaquem els Rulit (Isidro Montaner) i el Tona (Siscu Fontanals). Cap a principis dels 50, una família – Vilà – originària de Vallespinosa es va assentar a Cunit, a cal Baròn. Va ser l'últim ramat propi de Cunit

13 de juny de 2018

CLUB DE LECTURA: UNA LLETRA FEMENINA DE COLOR BLAU PÀL·LID


"Quina mena d'horror indigne i incomprensible era el que l'havia posseït abans quan, al bell mig de tota aquella correspondència insulsa, la seva carta el va mirar de fit a fit?  Era un d'aquells terrors que provenen dels orígens de la vida i que no es pot permetre un home que ha arribat a dalt de tot i que pràcticament ha completat la seva carrera."

Un alt funcionari, respectable i casat, rep una carta escrita amb tinta blau pàl·lid.  la lletra és femenina.  Demana ajut per un noi.  Sota la petició dirigida a l'home acomodat, revifen els records d'un amor antic que el trasbalsa amb la possibilitat d'un fill.

Precisa i perfecta, aquesta obra mestra de Werfel és la història d'un trasbals i d'una traïció. A Viena, el 1936.  Amarga i intimista, és una peça de cambra, una novel·la crepuscular que retrata amb subtil melancolia, l'imminent caiguda d'una època centreeuropea.  
En ella apareixen tots els fantasmes socials i ideològics d'aquells temps de tribulacions.  

En aquesta carta angoixada i urgent, i amb una austeritat formal, Werfel fa un retrat demolidor del prototip de personatge burguès vienès d'aquells anys.  Covard i patèticament orgullós dels seus mesquins trumfos personals, i que no termina mai de comprendre el que ve a sobre més enllà de les quatre parets del seu confort burguès.  La decadència austrohongaresa està forjant-se i amb ella el final d'un model de societat, però els seus individus viuen i es comporten com si la història no anés amb les seves vides.



FRANZ WERFEL


Nascut a Praga el 1890, és, junt amb Franz Kafka, Martin Buber i Max Brod, un dels grans artistes de la Viena jueva dels anys vint.  Gran amic de Karl Klaus, Oskar Baum, Walter Hasenclever i Rainer Maria Rilke, amb els que va treballar a l'editorial Kurt-Wolff-Verlag.  El 1921 va rebre el premi Schiller i el 1925 el premi Grillparzer.  L'any 1929 es va casar amb Alma Mahler.  En entrar les tropes de Hitler a Austria el 1938, van fugir cap a França i van creuar secretament els Pirineus.  L'octubre del 1940 arribaven a Nova York i finalment s'establien a Beverly Hills, on Werfel va morir mentre corregia les galerades de la publicació dels seus poemes.  

Es considera la seva obra cabdal, la novel·la Die Vierzig Tage des Musa Dagh (Els quaranta dies del Musa Dagh), que narra el destí de 5.000 armenis que havien fugit al mont Musa Dagh davant l'amenaça dels Joves Turcs.  És considerada la primera gran obra sobre el genocidi armeni portat a terme per Turquia durant la Primera Guerra Mundial.


Dilluns 18 de juny a les 17.00 h de la tarda.  Trobada que tancarà la temporada del Club de Lectura

14 de maig de 2018

CLUB DE LECTURA: LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY

 "Si té temps d'escriure'm, podria respondre'm unes preguntes?  Tres, de fet.  Per qu'è s'havia de mantenir en secret un sopar de porc rostit?  Com va poder un porc fer-li iniciar una societat literària?  I, la més urgent de totes, què és un pastís de pela de patata i per què està inclòs en el nom de la seva societat?" 
 (Fragment d'una carta de Juliet Ashton a Dawsey Adams)

Traduïda a 26 llengües i amb més de 2 milions d'exemplars venuts només als Estats Units, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey és més que un autèntic fenomen de vendes mundial.  Es tracta d'una novel·la divertida i profundament humana, un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d'aixecar els ànims fins i tot als més cínics.

1946, Londres.  L'escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la.  Per mitjà de la carta d'un habitant de l'illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d'una curiosa societat literària nascuda durant l'ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l'illa per conèixer de primera mà els seus singulars habitants i les seves vivències durant la guerra.

"A banda del meu interès pel seu interès en la lectura, m'he enamorat de dos homes:  l'Eben Ramsey i en Dawsey Adams.  En Clovis Fosey i en John Booker m'agraden.  Vull que l'Amelia Maugery m'adopti, i jo vull adoptar a la Isola Pribby.  Deixaré que percebeu els meus sentiments per l'Adelaide Addison llegint les seves cartes.  La veritat és que estic vivint més a Gernsey que a Londres, de moment faig veure que treballo amb una orella parada esperant sentir com el correu cau dins la bústia, i quan el sento, baixo les escales a tota pressa, esbufegant pel proper fragmen d'història"
(Frangment d'una carta de la Juliet Ashton a Sidney Scott, el seu editor i gran amic)

MARY ANN SHAFFER


Escriptora estadounidenca nascuda en Martinsburg, Virgina, el 1934. 
Va treballar com a bibliotecària i llibretera i sempre va viure envoltada de llibres.  Als setanta anys, animada pel seu club de lectura, va decidir esciure la seva primera novel·la.  Les notes que va prendre en un aeroport de Guernsy on, a causa de la boira, va haver d'esperar hores mentre llegia un llibre de Reginald Maughan sobre l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial, van servir de guia per aquesta esborrajada història on no falta la base històrica i tot el dramatisme viscut durant el conflicte bèlic.
Va morir el 2008 sense haver acabat la narració i va ser la seva neboda, l'escriptora Annie Barrows, la que es va encarregar de finalitzar i terminar de donar forma a la novel·la, que es va convertir en una de les sorpreses editorials de l'any.


6 de maig de 2018

EXPOSICIÓ: FEDERICO GARCÍA LORCA












 


 
Verde que te quiero verde
Verde viento. Verdes ramas
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña
Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda
verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas la están mirando
y ella no puede mirarlas