Dilluns, 9 de febrer, com sempre a les 17,00 h tenim una nova cita del Club de Lectura per comentar el llibre d'Émile Zola, El Carnatge.
"Mireu: una societat no és forta fins que no posa la veritat a la llum del sol", va escriure Émile Zola per defensar El carnatge quan el diari on apareixia en forma de fulletó va deixar de publicar-li, advertit dels perills que podia comportar-li. Ensenyar els mecanismes que s'amagaven darrere les aparences, que explicaven els mals profunds que eren a l'arrel de la societat contemporània: això és el que pretenia fer amb el cicle dels Rougon-Macquart i, en concret, amb la segona novel·la de la sèrie, l'obra que comentarem.
Se l'ha definit com la novel·la del naixement del París modern. És la novel·la de la decadència, en la que la dimensió física, urbana, és l'exponent d'unes altres realitats socials i morals, més profundes.
Émile Edouard Charles Antoine Zola (Paris 1840-1902) està considerat com el màxim exponent del Naturalisme literari. Artífex d'un realisme portat fins les últimes consequències, és sens dubte un dels escriptors francesos mès important de tots el temps i una de les firmes de la literatura universal.
Les obres més significatives es troben dins la sèrie Les Rougon-Macquart. Histoire naturelle et sociale d'une famille sous le Second Empire (1871-1993), com ara L'assomoir (1877), Germinal (1885), La terre (1887), La débâcle (1892). Una gran obra en vint volums que disecciona la societat francesa durant aquesta època històrica a través d'una família i les seves diferents generacions. En les obres Le Roman expérimental (1880) i Les Romanciers naturalistes (1891) va formular els postulats naturalistes. El seu primer èxit literari fou Thérèse Raquin (1867).
Gran lector de Molière, Montaigne i Shakespeare, va rebre també l'influència d'autors contemporànis com Jules Michelet. Es va relacionar molt amb els escriptors Gustave Flaubert, Alphonse Daudet, Ivan Turgueniev, Stéphane Mallarmé i Guy de Maupassant, amb el gran editor Louis Hachette. Pròxim al impresionisme, va ser gran amic d'Edouard Manet, Camille Pissarro, Auguste Renoir, Alfred Sisley, i de Paul Cézanne, el seu amic d'infantesa.
Periodista literari (L'Illustration, L'Événement, Le Figaro, Le Bien Public, ...) i periodista polític com a fervent republicà que pensava que la República era "l'únic govern just i possible".
Arrel de l'affaire Dreyfuss i de les campanyes anti-semites, es decideix a participar amb la publicació en L'Aurore de l'article J'accuse.. el 13 de gener del 1898.
"..J'accuse enfin le premier conseil de guerre d'avoir violé le droit, en condamnant un accusé sur une pièce restée secrète, et j'accuse le second conseil de guerre d'avoir couvert cette illégalité, par ordre, en commettant à son tour le crime juridique d'acquitter sciemment un coupable..."
Els últims anys de la seva vida vindran marcats per les consequències d'aquest procés. Tot i que li dóna una dimensió social i política molt importants, les causes judicials. l'exili al que es veu obligat i les multes, el deixen en una situació econòmica compromesa, al mateix temps que el fan objecte d'amenaces. La seva mateixa mort, per intoxicació d'una mala combustió de la ximeneia de casa seva, va quedar sota sospita.